El consultor ens ha demanat al llarg del curs que ens formulessim aquesta qüestió. Ara, amb la perspectiva dels treballs i les slectures fetes la meva percepció em porta a creure que probablement estem convertint la nostra ment en hipertextual en la mesura que participem, descobrim, llegim i escribim, creem, juguem i ens relacionem a través de les noves tecnologies digitals.
Des del punt de vista de creador d'un webblog destaquem com diu Moreno “Lo analógico es inmutable, lo digital se puede transformar”[1]. Efectivament, tenint en compte que l’escriptor de blog és alhora escriptor, editor, corrector i crític, a diferència de la publicació escrita –posem pel cas d’un fanzine- hem comprovat com el blog permet la modificació en el temps d’aspectes formals (ortogràfics, gramaticals...) i de contingut.
La transformació inclou també aspectes que el diferencien del model analògic -partint ja de la base que una pantalla no és un full- com per exemple la tria entre multitud de la tipografies, de la seva mida, del color d’aquestes, del color del fons de pantalla etc... tot plegat requereix de l’autor un posicionament “estètic” i estructural previ. Així mateix, en la tasca d’escriure hipertextos el blogaire ha d’ incloure imatges i hiperenllaços en els conceptes que vulgui aclarir o expandir. Crec que és necessari que qualsevol autor de blog assumeixi a la manera d’un corpus d’escriptor- una reflexió prèvia i el disseny previ d’unes característiques determinades que precisament aporten el valor afegit de l’ hipertext.
Segons Lakoff, els marcs son estructures mentals que conformen la nostra visió del mon[3]. Si ens preguntem quines metàfores s’han instal·lat en el nostre marc mental provocades pel canvi cultural digital podem trobar exemples prou eloqüents:
- Respecte el marc temporal i fent referència als canvis en la comunicació interpersonal a la xarxa, Kerkhove per exemple ens parla que hem passat de les converses telefòniques a càmara lenta temporalitat real o temporalitat expandida[4].
- La pantalla del nostre PC o dispositiu com la finestra, indicativa del poder que tenim de veure continguts generats arreu del planeta.
- La navegació, símil nàutic que fa referència a la capacitat de viatjar per webs.
- L’espai digital el qual equipara la web amb la immensitat de l’univers.
- Respecte el marc temporal i fent referència als canvis en la comunicació interpersonal a la xarxa, Kerkhove per exemple ens parla que hem passat de les converses telefòniques a càmara lenta temporalitat real o temporalitat expandida[4].
- La pantalla del nostre PC o dispositiu com la finestra, indicativa del poder que tenim de veure continguts generats arreu del planeta.
- La navegació, símil nàutic que fa referència a la capacitat de viatjar per webs.
- L’espai digital el qual equipara la web amb la immensitat de l’univers.
Aquestes metàfores, i moltes d’altres, han estat adoptades globalment. Moltes ens remeten a la idea de trencament de fronteres espacials o temporals, a la subordinació del jo físic al “ciberjo”, a la flexibilitat, a la multidimensionalitat o a la simultaneïtat.
En resum, poc a poc i en funció del contacte que tenim amb les noves tecnologies, la nostra ment molt probablement està canviant i en conseqüència canvia percepció del que ens envolta.
