INTRODUCCIÓ:
Recapitulació històrica per a un neòfit.
Si
prenem com a punt de referència la idea de Mcluhan “les tecnologies (...) són els mitjans amb els quals els humans en
reinventem”
(Campàs, Escriptures Hipertextuals, 6), podem mirar de compondre un relat sobre
d’on venim i a on anem analitzant els efectes socials d’unes TICs en constant
evolució.
Per
tal d’efectuar una classificació que estructuri les idees a exposar, i amb
permís dels historiadors, establirem que hi ha hagut un període de la humanitat
predigital i el període –a definir- en
el qual ens trobem ara.
En
l’inici del període predigital la humanitat es comunicava oralment i la via d’accés al llenguatge era l’oïda. La
característica principal d’aquest mètode de comunicació és que el discurs es
desenvolupa en un flux temporal lineal. El que escolta es troba que no pot
elegir un moment de la comunicació ni influir en la forma de recitar ni tampoc
opció a escoltar un passatge especialment interessant per a ell.
El
següent milestone d’aquesta història fou
a l’adveniment, en un moment donat, de les societats agrícoles complexes que
inventaren l’escriptura. L’escriptura ens alliberà del temps real que exigeix
l’oralitat, tot i que al transcriure oralitat, les primeres escriptures
reproduïen linealitat. Recordem que, els primers textos, podien ser un seguit
de caràcters sense cap espai en blanc ni signe de puntuació.
Amb
l’escriptura, es podien llegir textos escrits anys enrere o escrits en un altre
continent (s’introdueixen però alhora els problemes de comprensió, recepció i
interpretació).
Des d’aquell moment, disposàvem d’una tecnologia que permetia emmagatzemar
dades: segons Plató,
estalviant-ho a la nostra memòria i per tant afeblint el procés de
memorització, o bé segons Goody
afavorint el pensament alliberant-lo de la linealitat de la oralitat pel joc de
combinatòria que permet la tecnologia de l’escriptura.
Amb
el procés d’impremta, a partir del Renaixement, el text experimentarà certa
autonomia en relació a oralitat. El llibre, gràcies a la producció, en massa
farà assequible per qualsevol persona (alfabetitzada) el coneixement.
Cap al
segle XVIII la cultura impresa es
consolida progressivament al voltant de l’autor, el llibre, la casa editorial i
el públic. També sorgeix la premsa escrita i modalitats d’escriptura més íntima
com el dietari, diaris...
Amb
el llibre modern la lectura ja no estava subjecte a l’oralitat: el llibre modern
que s’ha consolidat els darrers segles s’ha vingut a caracteritzar per l’ús de
signes de puntuació, paràgrafs, numeració de pàgines taula de matèries, índex,
referències creuades (cultura impresa), el significant quedava estructurat per
la disposició del text, i els signes, espais i tipografies contribueixen a
donar-ne sentit. Ha pres cos per tant
una vertadera semiologia textual.
Campàs, J. Escriptures Hipertextuals, pàg. 6
